La pruma braba
“Ye l més de Márcio, inda Eimbierno. Mas nesse die l sol nun se lhebantou cumo an nes outros. L friu de la semana anculhiu-se ne ls cerros de ls montes i la manhana çpertou zbulhada i lhimpa, animada por un sol que deixaba adabinar la Primabera. Las cuquelhadas i ls reissenhores deixórun salir las purmeiras cantilenas, parguntando por parceiro de niu. I l sol, que mal ampeçaba a salir por trás de ls cabeços, botaba ua lhuç tan clara i tan firme cumo se fura yá die.