A opinião de ...

La pruma braba

Deixava a Joze gallego huma camiza das milhores que  se achare i huma bara de estameinha.”
 
Teçtamento de Picuote (1790)
 
Ls teçtamenos de Picuote, de finales de l seclo XVIII, que stou a studar (a meias cun la professora Anabela Barros, de l’Ounibersidade de l Minho) i q’an brebe seran eiditados, seran un balioso strumento para melhor cumprender la bida de ls mirandeses desse tiempo, mas tamien la lhéngua, apanhada na pruma de l scriban, que serie mirandés, i salida de la boca de ls teçtamenteiros, sforçados an falar grabe, mas que deixan scapar, nas deixas i nas promessas, l mirandés q’era la lhéngua que ls prendie a la tierra que se purparában para deixar. Ye por isso bien cierto que, no cielo adonde todos stan, ou nun balíssen de nada ls cientos de missas q’uns i outros deixában pu las sues almas, se falará tamien mirandés!
Fui tamien por esse tiempo ou al menos nesse seclo, an 1729, que Carlos Lineu publicou la sue purmeira obra botánica: “Sponsalia plantarum” (Ls sponsales de las plantas). L assunto prancipal de l lhibro ye aquilho que podiemos chamar l amor antre las yerbas i tamien las árboles. I la chabe de todo esso stá ne ls stambres, que son ls uorganos reprodutores masculinos, i ne ls pistilos, que son ls femeninos.
Ora bien, la palabra “stambre” chegou eiqui benida de l mundo de l filaduro i de ls telares. An griego “stemon” era la urdidura, ls filos que se ponien no telar quando s’ampeçaba a tecer. I an lhatin “stamen” era la febra lharga ou l “filo de la ruoca” i, por isso, ua “staminaria” era ua filadeira. Outras bezes tamien querie dezir, metaforicamente, l “filo de la bida”, por causa de l filo de las Parcas, tecedeiras de l mito de ls çtinos houmanos que cortában segundo qunado i bien antendien. Mas l naturalista Plínio yá l’amprega ne l sou sentido botánico para dezir ls stambres de las flores, i isto por séren parecidos cun ls filos.
Ye eiqui q’ancuntramos la nuossa “estameinha”, de l lhatin “staminea”, que mos aparece nel l teçtamento arriba andicado.  La “stameinha” – hoije scribiriemos assi – ye un panho de lhana i la “bara” ye ua medida cun pouco menos d’un metro.
I porque falamos an nomes i an chamadeiros lhembremos q’an lhatin “nomen” quier dezir “nome” i “calare” ye chamar. Por isso, l scrabo chamaba pul sou nome todas las pessonas que benien a casa de l sou senhor para q’el las pudisse saludar a todas. I a este “oufício” chamába-se “nomenclator”, ua palabra que, cumo se bei, stá formada por “nomen” i “calare”. De la mesma maneira, an mirandés, ua cousa ye l nome outra ye l chamadeiro.
Fui tamien isto que l mesmo Lineu fizo – se calhas el querie melhor que l chamássemos Linnaeus – quando propuso ua “nomenclatura” pa ls animales, las yerbas i las árboles. Ou seia, ua lista de nomes, que ten dous nomes lhatinos i, por isso, se chama bi-nominal. “Culuobra”, por eisemplo, chamou-la “coluber”, de l lhatin “coluber”, mas acrecentou-le “annulatus”, ua beç que “annulus” (diminutibo de “anus”), quier dezir “anilho”. “Coluber annulatus” ye, por isso, ua “culuobra anelhada”.
Outra de las cousas que ls teçtamientos mos dan cunta ye de ls muitos nomes de pessonas mirandeses q’alhá aparécen. Habemos, por isso, de çcubrir q’hai muito tiempo que ls registros oufeciales ténen nomes an mirandés. Mas nun son solo ls nomes. Son tamien alguns apelhidos. Outra palabra que ben de l lhatin “appellitare” i que quier dezir “chamar muitas bezes”. Sendo un berbo cun sentido frequentatibo, ten l sentido, eitimológico, d’ampurrar l outro cun las palabras.
I assi, d’ampurron an ampurron, bamos çcubrindo un cachico mais de la nuossa stória, que ye aqueilha que stá screbida nas palabras eilhas própias.
 

Edição
3617

Assinaturas MDB